L’aritmètica municipal és ben estranya. L’arquitecura econòmica de qui regenta Barcelona, cada cop més surreal. Fa poc que hem sabut que la Llei de Barris que ara se’n recorda (15 anys després de la llaminadura de les Olimpíades’92, quatre després del malbaratament del Fòrum) dels perennement oblidats, també recauria a El Coll. Més de 15 milions d’euros que, ben administrats, es poden esprémer en sentit social i comunitari. Que falta fa. Malgrat tot, si tot és fes -ja no dic raonablement bé- sinó raonadament normal a Barcelona, la inversió a El Coll podria ser exactament el doble: 30 milions d’euros. Que es diu ràpid.

Ho dic perquè el nou bipartit municipal (que de nou en té poquet) ha decidir comprat els antics terrenys esportius del carrer Energia de la Zona Franca per 30 milions d’euros a Renta Corporación. Què que hi ha d’estrany? Doncs que aquesta immobiliària va comprar el terreny fa 11 mesos i 30 dies per només 15 milions. En menys d’un any, sense moure un dit ni fer res de res ni tan sols treure-li la pols a l’immoble, s’ho ven pel doble i plusvàlua milionària. Un atracament als calers de tot. I tot plegat amb aquiesciència municipal. Complicitat pura. Pura, crua i dura.

Alguna estranyesa més? Home, doncs si. Que al Consell d’Administració dels tupinaires de Renta Corp. hi són l’exministra Anna Birulés i l’exministre Carlos Solchaga. I més encara: l’exdirector general d’habitatge del PP, Fernando Nassarre (bona aquesta, l’esmentat ha aprés a especular!). I de més a prop, també: hi figura també l’excap del gabinet del Conseller de Política Territorial Francesc Xavier Ventura (CiU).

Que és una excepció? Doncs no pas. Els que treballen a les fosques de la corrupció mai han suportat la llum. El 18 de setembre de 2005 Renta Corporacion comprava Can Fabra a Sant Andreu per 31 milions d’euros. El 17 de desembre, només tres mesos després, l’Ajuntament li comprava per 50 milions. 19 milions nets en menys de 87 dies. Per obra i gràcia de Xavier Casas, que ara ja és president de GISA i cobra més que quan era regidor.

A la Vila, ja sabem de que va això. La Violeta s’oferia per 100 milions (de pessetes), malgrat ningú ho vulgui recordar. I ens va acabar costant 600 milions que van anar a parar a un holandès (que d’errant, poqueta cosa) que va fer l’agost a costa de la Vila de Gràcia sencera i el sacrifici de l’únic terreny destinat a pisos de protecció per a joves, que també era el local legítimament okupat de Verdi de Dalt.

Si. Potser diran que Barcelona no és pas Marbella. Però malauradament, cada cop passa exactament el mateix que hi passava a la localitat globalitzadament andalusa, globalitzadament delinqüent. Maletes que van i venen, tupinades impunes a la llum del dia, polítics que es passen a especuladors, especuladors que s’enriqueixen comprant polítics, diners de tots en les mans d’uns pocs. I a sobre, regalats pel nostre govern que es plany hipòcritament que no pot fer res pel dret a l’habitatge. El problema –que també ho seria- no és que no facin res: el problema és que fan tot el contrari del que caldria fer. En direcció absolutament oposada i brindant als reservats de luxe (aparcant en doble filera al Botafumeiro, tal vegada?) cap cop que ens atraquen a tots impunement.

I després s’estranyen que el nou alcalde de Barcelona (el de les noves idees) tingui, matemàtica exacta, la legitimitat del vot absolut del 9% dels barcelonins. Un de cada 10. Es pura dialèctica: quan guanya l’especulació, perd la democràcia. I viceversa. O si voleu, que l’especulació ho compra tot: també polítics, regidors i governs sencers. O també, i si voleu, que l’especulació arrasa amb tot plegat. També, i sobretot, amb la democràcia. Mentre el govern municipal es incapaç de respondre perquè regalen 15 milions d’euros (que són nostres, no d’ells) a les Birules, Solchagas i Nasarres de la mafiosa Renta Corporacion. 15 milions que podrien anar a para a El Coll o Font de la Pòlvora a Girona o a San Cosme al Baix Llobregat o a La Mina o a les escoles bressoles de la Vila de Gràcia. Perquè,... quantes escoles bressol es construeixen amb 15 milions d’euros?

Si veieu l’alcalde, i us ve de gust, pregunteu-li. A veure que carai respon. Però aneu amb compte no us detinguin.