Bonjour, mes amis! Salut, des de la France! Deu dies després de la ressaca postelectoral per la presidència de la République (fins ara en mans del Sr. Chirac), poc és el que he arribat a aprendre (o entendre) de la política francesa (el cas és que el Miquel m’ha suggerit d’escriure alguna coseta sobre el tema, com a testimoni in situ, i com que sempre entrego els articles tard, i em penjo... i no se m’acudia cap excusa versemblant, he pensat de fer-li cas i tenir-lo content!).

enyors, aquí a França, les eleccions són rotllo com el “mundialito” del pati del cole, que primer hi ha els partits d’eliminatòria (on els peques de la classe de seguida queden fora) i després hi ha la final (a la segona ronda) on només poden jugar dos, i guanya qui... qui guanya, vaja! El darrer 6 de maig es va celebrar la final de la Champions de la política francesa:

D’una banda l’equip del Nicolas Sarcozy, l’UMP (Union pour un Mouvement Populaire), un partit de centre-dreta (això de “centre” és com l’etiqueta de “sin azúcares añadidos” dels bullitus guarros, pur màrqueting, perquè entre els greixos saturats i els conservants, el mal de ventre te’l provoca igual!) que aposta pel conservadorisme, el liberalisme econòmic, el nacionalisme francès (de clars tons clars, evidentment) i per la creació d’un nou Ministeri d’Immigració (que fa més por que el papu, i que entre d’altres coses, vol deixar passar només els immigrants qualificats. Pobres i analfabets absteniu-vos! Que total, només hem estat uns quants segles prenent-vos el pèl a les colònies!)

De l’altra, l’equip de la Ségolène Royal, el PS (Parti Socialiste), que defensa la promoció d’una democràcia social amb un paper actiu dels ciutadans, d’una democràcia territorial amb més protagonisme de les regions (a l’estat més centralista de tota Europa?! Quina fe!) i la prohibició de l’acumulació de mandats (perquè a França pots ser diputat de l’Assemblea Nacional i, alhora, tenir altres càrrecs electes, com ara el d’alcalde o conseller regional) que es veu que no és massa bo per al funcionament proporcional de l’Assemblea. A més a més, a nivell popular, hi havia la campanya STOP SARKO, que durant mesos han treballat activament a peu de carrer (accions, conferències, manifestacions, pamflets... que sorties del metro o de la universitat, com el diumenge del quiosc: amb un diari petit-petit i 3000 revistes, fascicles i suplements de regal, que podries empaperar mitja casa!) per tal de conscienciar la població de la necessitat del canvi.

Servidora, aquí a París no té tele, així que ni vaig poder veure els formatgets de coloraines, ni els tants per cents, ni res de res de tot això de l’univers televisiu electoral (quina pau d’esperit, quin descans... per a les properes el·leccions a casa, mon pare ja ha vist prou els comandaments de la tele!), i em vaig llevar virginal (d’informació política), vaig fer una becaineta al metro camí de la Sorbonne i fins que no vaig arribar a la porta de la universitat no vaig ser plenament conscient de com havia anat tot. Control de seguretat, identificació com a estudiant, motxilles escorcollades... només vaig trobar a faltar el detector de metalls.

Havia guanyat en Sarkozy, i a molt del jovent no els havia fet gaire gràcia. Així que, mentre els del Sarko celebraven la Victòria als Champs-Elysées (que és com un Passeig de Gràcia nivell Pedralbes) amb els seus pulls d’última moda i els colls de camisa blanco impoluto, els pentinats fashion, els texans de pitillo abaixats i els somriures de postal, un centenar de STOP SARKO (els que no estaven a casa rossegant-se les ungles i recordant-se de la mare de molta gent), repartits pels carrers principals de la capital francesa i la seva perifèria, van provocar alguns aldarulls (com a bons hooligans dignes d’una Champions!), barallant-se amb la policia (o la policia amb ells, que sempre hi ha dues versions) i cremant containers (no cal ni dir-ho, tot el jovent va passar directament a ser considerat un perill en potència!).

Resumint, mesos i mesos entrenant per fotre’ls una golejada als de l’UMP, i el PS i companyia es queden a un 6% de vots d’aconseguir-ho... Tot seguit el Sarkozy se’n va uns dies de viatge per meditar (amb xampany fijo!) i l’Acebes felicita el poble francès pel seu gran seny... França, Espanya, Europa, el món... està clar que no n’aprendrem mai.