Dilluns vinent farà 90 dies de la detenció, incomunicació i empresonament de la Núria Pòrtulas a una presó castellana, allunyada 700 quilòmetres de casa seva i amb les comunicacions inquisitorialment restringides i controlades. Diuen els jutges salvapàtries de l’Audiència Nacional que els Mossos l’acusen de ‘pertinença a banda armada’. Per no dir, no diuen ni a quina banda ni on paren les proves. Perquè no ho saben ni ells ni en Boada ni en Saura ni la direcció d’ICV ni l’Olmos ni en Delort. Senzillament, perquè simplement no les tenen. I encara cerquen les proves. Així funciona la guerra preventiva en aquests contrades nostres. La resta és propaganda, confit de muntatge i estirabots de mentides. Tot plegat, cortesia dels Mossos d’Esquadra. Diu en Matheew Tree, al respecte, que això “d’enxampar terroristes” fa patxoca i dóna rèdits. Però que amb la Núria l’han ben cagada i ara no saben com fer marxa enrere.

En Matheew, que també diu que pitjor que una persona dolenta és una persona estúpida, té tota la raó. I si considerem altres fets succeïts en aquestes darreres dotze setmanes, encara més. Per exemple que fa un mes un grup d’ultradretans va ser detingut al Baix Llobregat. Prenguin nota: un arsenal de 26 armes de foc i 4.000 bales decomissades. Els van acusar de ‘banda armada’? No pas. Van enfilar la gloriosa dreçera de l’Audiència Nacional? Menys encara: tots corren ben lliures. Fa 15 dies, els mateixos Mossos d’Esquadra van detenir un altra neonazi armat i rearmat. Ja és al carrer: felicitats, de debò. Per aquesta doble moral establerta de la doble rasadora, de doble economia (3%), de doble hipocresia de doble escàndol. Gent armada ultradretana i organitzada (“Frente Joven Obrero” es feien dir) al carrer. Però la Núria solidària, empresonada injustament sense un sola prova encara, segueix segrestada. A la Núria, com al difunt Egunkaria, no li han trobat ni armes ni municions ni explosius. Només idees i solidaritats, reals i tangibles. Pels gurús de la seguretat, és pitjor tenir idees que un arsenal militar, ja ho veuen.

O sigui, que dilluns vinent farà tres mesos, 2160 hores, d’un segrest legal implementat per una desbocada Divisió Central d’Informació que juga amb la vida del personal a la recerca de bocs expiatoris, mentre ICV és incapaç de fer quelcom al respecte. Qui mana a Interior? Èxit policíac, muntatge prefabricat o escàndol nacional, qui mana són agents malaltissament obsessionats amb la dissidència i ben tolerants amb l’extrema dreta armada. Als fets em remeto. En un país normal, un fet mínimament similar alteraria la campanya electoral. Però com que no estem en un país normal i Barcelona només dóna el que dóna quan la bossa sona, el dia 27 m’aproparé a votar, quin remei.

Però a votar la Núria Pòrtulas. En una humil papereta. Votaré ‘per sistema’ la teva llibertat. De debò. Votaré per la “confiança” en la solidaritat i el suport mutu. Votaré “noves idees” i no vells alcaldes. “Triaré” la denúncia de la injustícia, perquè “ara toca canvi” i “juntes podem” alliberar-te i alliberar-nos. “Treballaré per tu”, Núria Pòrtulas. Per sistema. Ni Hereu, ni Portabella, ni Mayol, ni Fernandez Diaz ni Trias. Votaré la Núria, la Nuri. Que serà com votar, també i faltaria més, en Mumia Abu-Jamal i els presos d’Oaxaca i els del 4 de febrer; i els torturats d’Abu Graib i de Quatre Camins i els apallissats de les Corts i la llarga llista dels nous proscrits, que no para de créixer dia rere dia.

Votaré per dignitat contra el Guantànamo local, esperant que una pedra a la sabata esdevingui que sé jo, un nou cas Dreyfuss, un nou ‘La veritat del caso Savolta’ a la ciutat dels prodigis, l’Scala de l’esquerra dòcil que no va moure un dit. Votaré contra els experts en mirar a una altra banda, fer l’estruç i tolerar totes les bestieses i bajanades d’una Divisió Central d’Informació comandada per algun psicòpata que, amb voluntat de medalla, llaura cada dia la història d’un escàndol que acabarà surant. I aleshores vindran els planys que no serviran, les presses que arribaran tard i el rutinari ‘jo no sabia’ del ridícul industrial. Les urgències per intentar forçar un ràpid oblit. El cicle estúpid de la política cínica és així. Com un violí: el poder es pren amb l’esquerra i es toca amb la dreta. Exactament la mateixa melodia maleïda de la trista política cínica que té segrestada la Núria fa 90 dies. 2160 hores. 129.600 minuts. Vuit milions de segons. Condensats solidàriament en una papereta el proper 27 de maig.