Un pot deixar empremta inesborrable. I un buit immens, un forat insoldable i tanta tristesa. I passió per la rebel•lió. I memòria fèrtil. I maldecaps pel futur per parir. Un pot marxar sense avisar, a contracor col•lectiu, deixant orfes a cada cantonada de cada barri, i esperances –encara i malgrat tot– en cada lluita.

Com tot això –i moltes coses més- és el que va passar diumenge passat, la vida –i la lluita- als barris s’ha ressentit força en només quatre dies. S’ha enrevessat i entristit. S’ha complicat i ben refotut. I cada dia i cada taula semblen més Vietnams que mai. Massa segurament.

Dilluns a Santa Maria del Taulat ressonava l’Ovidi, i Papasseït i Raimon i un vers de Ho Chi Min contra totes les injustícies del món. A qualsevol barri perifèric: o a una favela d’amuntegaments; i a un shanty town de l’apartheid també: i a totes les villes misèria d’arreu. Acomiadàvem una forma especialment singular i profundament autèntica de fer vida. De fer
barri. De fer lluita. Amb rigorosa passió per voler la vida d’un roig encès dient les coses tal com són. Amb nom prop i barri reivindicat: en Josep Maria Huertas d’en Poble Nou.

Aquesta forma real d’entrar-li a fons a la vida, la va rebatejar un dia en Joan de Sagarra amb el precís “Huerta-maros”. De tots els Josep Maries tupamaros que palpaven, vivien i sentien la vida comuna i quotidiana; que donaven i es donaven a la vida obrera dels ningú; als minuts dels ningunejats; a la veu dels sense veu; als silenciats i maltractats encara
pel Poder.

En una incògnita infinita, un desconeix profundament que pensa per fer la mort amb tanta vida. Li costa imaginar un barri sense una crònica d’en Huertas i se’ns compliquen les projeccions de futur quan falten els bons i els imprescindibles. I Huertas ho era i ho és, d’imprescindible. Perquè no és el mateix amb tu que sense tu, ni serà el mateix d’ara en endavant. Fa mal saber-ho. Malgrat queden tones de dignitat i tossuderia per seguir endavant, l’ull clínic per detectar la darrera injustícia i una honradesa a prova de bombes, silencis i censures. En la duresa de la dictadura i en la hipocresia de la democràcia.

I per això passa el que passa quan marxes sense avisar, de sobte i contrapronòstic. Que deixes empremta, buit i passió. Deixant de dol els barris de Barcelona. I deixant orfes plorant a cada cantonada buscant les teves cròniques entre tant paper premsa que ens assetja. Ambivalències de tristesa i d’alegria: podem celebrar que en Huertas era i és real, que va
néixer un maleït 1939 –quan van matar tantes coses i on va començar quasi tot- i que has viscut i compartit 67 anys a peu de barri que és com dir al peu del canó.

Doncs si, refotudament si. Tot és més difícil des de diumenge passat: però la certesa inalterable i inexpugnable és que sinó haguessis estat real encara ho seria infinitament més. I l’únic consol que ens queda és intentar seguir les teues passes en el fil roig de la història. Que es segueix escrivint a les escletxes dels barris, amb la tossuderia dels no vençuts i amb la dignitat dels de sota.

Escriu ràpid la propera crònica des del teu cel, Huertamaro, que l’estem esperann. Segueix cronicant qui mana i qui s’enriqueix; qui juga amb la vida dels altres a tupinades especulatives i macroprojectes megafaraònics, qui es
el Porcioles-Acebillo del Cel i qui pateix els seus deliris de Poder; com malden per sobreviure els obrers i perquè, dolça lluita... perquè els dèbils de veritat mai es rendeixen. Mai dels mais. Ni aquí ni allà ni enlloc. Com tu, Josep Maria. Com tu.

Escampa-ho:

?

Email (no sera publicat)

Nom

Titol

Comentari
 caracters restants

Envia