Avui, fa exactament 5 anys, les bombes contra l’Iraq requeien també sobre Euskaldunon Egunkaria , l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera. Per una banda la guerra global del petroli, a l’altra la guerra local contra la llibertat d’expressió. La guerra il·legal contra l’Iraq segueix; la guerra contra Egunkaria, també.

Recordo fil per randa el col·lapse i malson d’aquella matinada, amb la mateixa perplexitat amb la que avui comprovo que encara no hi hagut ni tan sols judici. Aquest Estat de les coses –aquesta democràcia tan cañi i espanyola, a so de trompeta i pandereta- ja s’equipara per ella sola amb Turquia i Sèrbia a l’hora de clausurar –pel morro i sense cap prova- un diari. Això de sense cap prova no ho dic pas jo: ho diu el mateix fiscal de l’Audiència Nacional que no presenta avui cap càrrec, posem per cas, contra Martxelo Otamendi.

Al final, el missatge estatal és la impunitat. Que fan el que els rota com els plau. I només en queden aquelles paraules cartesianes de l’Ovidi Montllor, que van fer seves milers de catalans després del cop d’estat contra Egunkaria del 20 de febrer: “hi ha gent a qui no agrada que es pensi, s’escriga o es parli en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es pensi, s’escriga o es parli”.

Mentre el tarannà ens governa i Kafka fa de les seves a l’Audiència Nacional, Egunkaria segueix mort. I per això, contra el vent, hi ha convocada avui una concentració a la plaça Sant Jaume a les 20.00 hores. Per anar-hi contra l’absurd acompanyat, potser, per Manuel de Pedrolo: “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”.

Escampa-ho:

?

Email (no sera publicat)

Nom

Titol

Comentari
 caracters restants

Envia